Aquest és, més que res, el llegat del programa. Com a instantània del pic de televisió, és una corba de campana en si mateixa, que mostra com les xarxes poden augmentar i caure a la part posterior d’un programa; o com la calor de l’any passat es pot refrescar tan ràpidament, sigui per culpa seva o no. Només haureu de mirar el millor programa diari gairebé proper que no mireu articles i recopilacions per veure com fins i tot les sèries de més qualitat es queden enrere a l’abast d’una excel·lent televisió en aquests moments. Simplement hi ha massa coses per veure i no hi ha prou temps (o públic) per veure aquests programes. Per això, Disney Plus, HBO Max, Peacock i la resta aposten pels seus representants en un mètode d’espaguetis a la paret. No poden llançar-se amb un Senyor Robot , han de llançar-se amb dotzenes i esperen que almenys un o dos funcionin.
Però el que durarà més enllà de tot això és la claredat de la visió d’Esmail i les actuacions impol·lutes de tot el repartiment, des de Slater i Malek, fins a Carly Chaikin i Grace Gummer, Portia Doubleday i Martin Wallström, i tothom entremig. Ens va donar dolents a diferència de tot el que hem vist mai: la serpentina i tràgica Whiterose de BD Wong; El monologuista d’Elliot Velar, Fernando Vera; i el descarnat Phillip Price de Michael Cristofer. Ens va mostrar nous mons i visions divertides, com un episodi inspirat en la sitcom amb l'estrella de TV de titelles ALF. Però el missatge al qual va acabar va ser que som més que algorismes de Netflix o dades dels espectadors. La humanitat és moltes coses, però no estem controlats ni dictats pels robots. Hi ha massa poques persones atrapades per descobrir que un missatge extremadament humanista. Però els que ho van fer van ser ben recompensats ... I, independentment de la vida del programa en streaming, és probable que es continuï descobrint i inspirin la gent a connectar amb els altres de manera positiva, aixecant-se; esperar i somiar més gran i millor. Un cel blau, de fet.
On mirar Senyor Robot